Joan Margarit

Antología

 

Locomotora antigua

 




NOCTURN A CIRENE

Ens feren travessar de negra nit
regadius i fruiters vora la mar.
Així vam arribar en aquesta terra
que hem de llaurar d'ençà que surt el sol
fins que munta l'oratge del capvespre.
Quan cau la fosca, des de la muralla,
penso si aquesta vida que s'esmuny
no ha estat també com travessar de nit
un dolç oliverar que hem ignorat.


NOCTURNO EN CIRENE

Nos hicieron cruzar,
en una oscura noche, regadíos
y huertos de frutales a orillas del mar.
Así llegamos a esta tierra
que hemos de arar desde que sale el sol
hasta la brisa del anochecer.
Hoy, desde la muralla, cuando cae la sombra,
pienso si no habrá sido, esta vida
que se escapa, también cruzar de noche
por un dulce olivar que hemos ignorado.


BONA SORT Sort hagi qui s'estimi aquest silenci de la paraula escrita i pugui haver una amiga amb els ulls color de fusta per envellir plegats. Només basarda per aquesta filla que mai no es farà gran, tresor i runa dels marbres de la vostra joventut. Ara, el fum de la pira és als teus ulls: sort tens, doncs, d'estimar-te aquest silenci de la paraula escrita i poder haver una amiga amb els ulls color de fusta per envellir plegats. BUENA SUERTE Suerte tenga quien ame este silencio de la palabra escrita y a una amiga con unos ojos de color madera para envejecer juntos. Sólo un vago temor por esta hija que no saldrá jamás de su niñez, tesoro y ruina de aquel mármol de vuestra juventud. El humo de la pira está en tus ojos: Suerte tenga quien ame este silencio de la palabra escrita y a una amiga con unos ojos de color madera para envejecer juntos.
MARE RÚSSIA Era l'hivern de l'any seixanta-dos: el llum encès en el capçal del llit no s'apagava fins a ser esvanit, a l'alba, per murmuris de clarors. Tolstoi va ser incansablement llegit: mentre en algun badiu bordava un gos, jo imaginava, al bosc, un fabulós passeig en els trineus sota la nit. Va nevar a Barcelona, aquell hivern. Calladament ens van embolcallar els flocs de neu com una gran vitrina, i, en arribar el bon temps, amb el desgel, tu ja tenies per a mi, Raquel, el rostre clar d'una Anna Karenina. MADRE RUSIA Era el invierno del sesenta y dos: en la cama, la lámpara encendida no se apagaba hasta el primer rumor de claridad al comenzar el día. Fue cuando leí a Tolstoi sin descanso, imaginando en los lejanos bosques -mientras ladraba un perro en algún patio- fabulosos trineos en la noche. Nevaba, en Barcelona, aquel invierno. En silencio nos fueron envolviendo los suaves copos como una vitrina. Y al llegar el buen tiempo, tú, Raquel, ya estabas a mi lado con aquel claro rostro de una Ana Karenina.
ELEGIA DE L'ALBA És un poeta gris d'un país gris en una ciutat grisa amb un gran port. I tu et busques en ell per reconèixer la basarda i la boira dels teus ulls. S'està dins la penombra, com l'infant que antany mirava ploure rere els vidres: és un poeta gris d'un país gris, en eixir el dia, en una ciutat grisa amb un gran port vora una mar d'hivern. El cos cau al demà com un ocell a dins d'un pou. És un poeta gris d'un país gris, ja sord per al demà, el demà al qual pertany aquest poema. Amb colors destenyits de roba negra s'inicia l'aurora: en una andana el vent ha amuntegat les fulles seques, fins que, de cop, amb fúria, les ha aixecat com un esbart d'ocells. L'infant de fa molts anys mira com surt el sol darrere els vidres: és, ja, un poeta gris d'un país gris, en una ciutat grisa amb un gran port. ELEGÍA DEL ALBA Es un poeta gris de un país gris en una ciudad gris con un gran puerto. Y en él te buscas por reconocer la congoja y la niebla de tus ojos. Permanece en penumbra, como el niño que miraba la lluvia en los cristales: es un poeta gris de un país gris, al amanecer, en una ciudad gris con un gran puerto junto al mar de invierno. El cuerpo cae en el futuro igual que un pájaro en un pozo. Es un poeta gris de un país gris, sordo para el futuro, este futuro al cual ya pertenece este poema. Con luz de ropa negra desteñida se ha iniciado la aurora. En la acera el viento ha amontonado la hojarasca; de repente, con furia, la levanta como a los pájaros de una bandada. El niño de hace muchos años ve como sale el sol tras los cristales: es, ya, un poeta gris de un país gris, en una ciudad gris con un gran puerto.
TORINO, 1950 De jove somiava un llarg passeig vora la mar d'hivern amb l'estimada. Ell és, ara, l'hivern i du una boira freda dintre seu. Camina sol i mira com les noies passen somiadores sense veure'l. Un pensa que l'hivern vindrà algun dia vora la llar de foc, en una casa de cambres amb llits alts i les finestres de vidres entelats davant les vinyes. Però un vespre fa fred, comença a ploure i la pluja als carrers barra els fanals, i un mira rere els vidres dels cafès com els altres somriuen a recer de la pluja, del fred i de la nit. Llavors, entra, però a la seva taula l'ha acompanyat el fred, no hi ha ningú més que l'absurd monòleg de la pluja. I pensa en el somriure de tantes dones que ha perdut, content d'haverles estimat. Entre les taules torna a veure els carrers en primavera i les fulles dels plàtans i aquells bars amb vetlladors de marbre a les voreres. Murmura un nom, i uns ulls de noia es miren els seus ulls i cap dels dos no tremola de fred ni sent la pluja. TORINO, 1950 Soñó, cuando era joven, pasear cerca del mar de invierno con la amada. Él es, hoy, el invierno y lleva en su interior la fría niebla. Camina solo y mira a las muchachas que, sin verlo, pasean soñadoras. Uno supone que vendrá el invierno junto a una chimenea, en una casa con altas camas y con las ventanas empañadas mirando a los viñedos. Pero una noche llueve y hace frío, y la lluvia ha velado las farolas, y uno ve en un café, tras los cristales, a los otros que ríen, a cubierto de la lluvia, del frío y de la noche. Entra en ese café, pero a su mesa no lo acompaña nadie más que el frío y el monólogo absurdo de la lluvia. Y comienza a pensar en la sonrisa de las mujeres que ha perdido, alegre por haberlas amado: entre las mesas ve de nuevo la calle en primavera, las hojas de los plátanos, los bares saliendo a las aceras y murmura un nombre, y unos ojos de muchacha se miran en sus ojos, y ahora nadie tiembla de frío o siente, ya, la lluvia.
DUES CARTES 1 Sóc bella, com tu em feres. Les gavines es posen als esculls, i les estrelles tremolen netejades per l'absència. Una remor de grava a les onades ressona com els dies sense tu. Te'm volies endur com una roba preciosa, que avui deu onejar encara en els teus ulls, perquè el record es confia als desterrats que conserven les claus de casa seva i les cartes d'amor. Ara nosaltres som en els poemes que una altra dona llegirà en un tren travessant les fagedes en la boira. De sobte, les paraules són vides no viscudes, perquè un home té les maletes fetes al seu cor però és pobre com l'aigua de pluja. L'últim falutx fendeix el mar de nit: alhora, totes les gavines s'alcen des dels esculls seguint la costa com si fos el teu cos. Ja és tard, amor, nom perdut en un mapa solitari, torbador fins i tot quan ets oblit, una remor de còdols que rebolca l'onada en el sepulcre de la mar. 2 Sóc un home aturat en un portal on ningú no m'espera, sinó una altra vida perduda. És com un drap vermell la maduresa en la barra de bar de la mirada, i l'infern és el fris malmès pel temps de la nostra amistat, el desig de parlar de tu amb algú. Però sé que ningú no ha de venir a respirar el passat als carrers bruts d'astúcia i cinisme, mentre udola pels pisos de l'Eixample la moral dels nostres pares, maleïts espectres entre els antics radiadors gelats. Seríem els més pobres, com taules buides d'un cafè de pluja, si no fos per l'amor. Però som lluny, tota cita és inútil, sols em queda jugar, desesperat però impassible, una carta tapada: estimar-te fins a la solitud sense que mai no posi, un conte amarg, el seu final moral a aquesta història. Torno a buscar-te sense saber on ets, i el cotxe el condueix l'absència amb el punt de fuga de l'asfalt al fons dels ulls. En el retrovisor miro el maligne sentit que té la mort en el cel blau que en silenci s'allunya cap enrere. Amb tristesa, el plor em podreix els ulls. DOS CARTAS 1 Soy bella, como tú me hiciste. Las gaviotas se posan en los escollos, y las estrellas tiemblan despejadas por la ausencia. Un rumor de grava en las olas resuena como los días sin ti. Querías llevarme como un vestido precioso, que hoy debe de ondear aún en tus ojos, porque el recuerdo se confía a los desterrados que conservan las llaves de su casa y las cartas de amor. Ahora nosotros estamos en los poemas que otra mujer leerá en un tren atravesando hayedos en la niebla. De pronto, las palabras son vidas no vividas, porque un hombre tiene hechas las maletas en su corazón, pero es pobre como el agua de lluvia. La última falúa hiende el mar nocturno: a la vez, todas las gaviotas se alzan desde los escollos, siguen la costa como si fuera tu cuerpo. Ya es tarde, amor, nombre perdido en un mapa solitario, turbador hasta cuando eres olvido, un ruido de guijarros que las olas remueven en el sepulcro del mar. 2 Soy un hombre parado en un portal donde nadie me espera, a no ser otra vida perdida. La madurez es como un trapo rojo en la barra de bar de la mirada, y el infierno es el friso gastado por el tiempo de nuestra amistad, el deseo de hablar de ti con alguien. Pero sé que nadie ha de venir a respirar el pasado en las calles sucias de cinismo y astucia, cuando aúlla por los pisos del Ensanche la moral de nuestros padres, malditos espectros entre antiguos radiadores helados. Seríamos los más pobres, como mesas vacías de un café bajo la lluvia, si no fuese por el amor. Pero estamos lejos, toda cita es inútil, sólo puedo jugar -desesperado e impasible- una carta tapada: amarte hasta la soledad sin poner nunca, como desenlace moral de nuestra historia, un cuento amargo. Vuelvo a buscarte sin saber donde estás, y el coche lo conduce la ausencia con el punto de fuga del asfalto al fondo de los ojos. En el retrovisor miro el perverso sentido de la muerte en el azul del cielo que en silencio se aleja hacia atrás. Con tristeza, el llanto me pudre los ojos.
GAROTA Sota l'aigua poc fonda de la costa ancoro la cuirassa. No faig nacre, ni perles, la bellesa no m'importa: sóc un guerrer de dol que, amb negres llances, s'amaga en una escletxa de la roca. Viatjar és arriscat però, a vegades, em moc amb les espines fent de crossa i em rebolquen, maldestre, les onades. En el mar perillós busco la roca d'on ja no moure'm mai. Dins l'armadura sóc el meu propi presoner: la prova de com fracassa, sense risc, la vida. A fora hi ha la llum i el cant del mar. Dins meu, la fosca: la seguretat. ERIZO DE MAR Bajo las aguas poco profundas de la costa anclo mi coraza. No segrego ni nácar ni perlas, la belleza no me importa, enlutado guerrero que, con sus negras lanzas, se oculta en una grieta de la roca. Viajar es arriesgado pero a veces me muevo - las espinas haciendo de muletas - y, por torpe, las olas me revuelcan. En el mar peligroso busco la roca de donde no haya de moverme nunca. En la armadura soy mi propio prisionero: una prueba de cómo, si no hay riesgo, la vida es un fracaso. Afuera está la luz y canta el mar. Dentro de mí la sombra: la seguridad.
PRINCIPIS I FINALS Un temps, vaig ser una noia de futur. Podia llegir Horaci i Virgili en llatí, recitar de memòria tot Keats. Però, entrant en les coves dels adults, em van caçar i vaig començar a parir els fills d'un home estúpid i cregut. Ara m'empleno el vas sempre que puc i ploro si recordo un vers de Keats. Una no sap, de jove, que cap lloc no és el lloc on podrà restar per sempre. També s'estranya quan no arriba mai aquell o aquella en qui trobar descans. Una ignora, de jove, que els principis no tenen res a veure amb els finals. PRINCIPIOS Y FINALES Un tiempo fui una chica con futuro. Podía leer a Horacio y a Virgilio en latín y recitar a Keats completo de memoria. Al entrar en sus cuevas, los adultos me capturaron: comencé a parir hijos de un hombre estúpido y creído. Ahora cuando puedo lleno el vaso y lloro al recordar algún verso de Keats. Una no sabe, cuando es joven, que no hay lugar alguno donde poder quedarse para siempre. Y le parece extraño si no llega aquel o aquella en quien hallar descanso. Una ignora, de joven, que los principios no se parecen nunca a los finales.
EL BANQUET Amb els fèmurs trencats pel pes de noranta anys, malfiada i golafre, la sogra ens vigilava, i el covard del meu sogre, sota l'obesitat, en deu llengües callava. El meu fill, amb un pou fred i fosc al seu cap, s'atipava davant de la televisió. El meu germà es matava, engreixant-se i cridant procacitats vulgars a les tovalles blanques. Dissecats, els meus pares, muts de tant odiar-se, duien la soledat terminal a la cara. Era un banquet moral, repugnant i fantàstic. Amb la nostra amistat salvada del naufragi somrient em miraves, però tants anys de monstres han estat implacables. EL BANQUETE Con los fémures rotos bajo el peso de sus noventa años, desconfiada y voraz, mi suegra vigilaba, y el cobarde del suegro, bajo su obesidad, en diez lenguas callaba. Mi hijo, con un pozo oscuro y frío en su cabeza, absorto se atracaba mientras miraba la televisión. Mi hermano se mataba engordando, y gritaba sucias procacidades a los manteles blancos. Mis padres parecían disecados, mudos de tanto odiarse, y con la soledad terminal en sus caras. Un banquete moral, repugnante y fantástico. Tú, con nuestra amistad salvada del naufragio, sonriente me mirabas: sin embargo, tantos años de monstruos han sido implacables.
SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU Hem aturat el cotxe vora un mur de xiprers. Fa trenta anys que vivim junts. Jo era un jove inexpert i tu una noia desemparada i càlida. L'ombra de l'última oportunitat està ocultant la lluna. Sóc un vell inexpert. I tu una dona gran desemparada. SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO Hemos parado el coche junto a este largo muro de cipreses. Hace treinta años que vivimos juntos. Yo era un chico inexperto, tú una chica desamparada y cálida. Sombras de la última oportunidad van cubriendo la luna. Soy un viejo inexperto. Tú, una mujer mayor desamparada.
PRIMER AMOR Al José Agustín Goytisolo En la Girona trista dels set anys, on els aparadors de la postguerra tenien un color gris de penúria, la ganiveteria era un esclat de llum en els petits miralls d'acer. Amb el front descansant damunt del vidre, mirava una navalla llarga i fina, bella com una estàtua de marbre. Com que els de casa no volien armes, vaig comprar-la en secret i, en caminar, la sentia, pesant, dins la butxaca. A vegades l'obria a poc a poc, i sorgia la fulla, recta i prima, amb la conventual fredor de l'arma. Presència callada del perill: vaig amagar-la, els trenta primers anys, rere llibres de versos i, després, dins un calaix, entre les teves calces i entre les teves mitges. Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre, torno a mirar-la, oberta al meu palmell, tan perillosa com a la infantesa. Sensual, freda. Més a prop del coll. PRIMER AMOR A José Agustín Goytisolo Triste Girona de mis siete años: en la posguerra los escaparates tenían un color gris de penuria. Y, sin embargo, en la cuchillería, en cada hoja de acero destellaba la luz como si se tratase de pequeños espejos. Descansando la frente en el cristal, miraba una navaja larga y fina, bella como una estatua de mármol. Puesto que en casa no querían armas, fui a comprarla en secreto y, al andar, la sentía, pesada, en mi bolsillo. Cuando, a veces, la abría, muy despacio, surgía, recta y afilada, la hoja con esa conventual frialdad del arma. Silenciosa presencia del peligro: la oculté, los primeros treinta años, tras los libros de versos y, después, en un cajón, metida entre tus bragas y entre tus medias. Hoy, cerca ya de los cincuenta y cuatro, vuelvo a mirarla, abierta en la palma de mi mano, igual de peligrosa que en la infancia. Fría, sensual. Más cerca de mi cuello.
PERGAMON MUSEUM Hi ha una moneda que té d'or la cara, però la creu de coure, negra i bruta pel verdet de la mort. L'Europa bàrbara, l'Europa dels museus i de la música, té fosca l'ànima: cal vigilar-la, com sempre va fer Roma. Surt la lluna i penso en la campanya d'hivern de Marc Aureli a les planúries gelades de les ribes del Danubi. Allà escrivia sota del capot i voltat per la xusma militar, sobre l'oblit i la melancolia. S'endevinen fogueres i cavalls darrere l'art i la filosofia. PERGAMON MUSEUM Existe una moneda, de oro por la cara y, por la cruz, de cobre, negra y sucia de moho y muerte. Esta Europa bárbara, la Europa del museo y de la música, posee un alma oscura: debemos vigilarla como siempre hizo Roma. Sale la luna y pienso en Marco Aurelio, su campaña de invierno en las llanuras heladas a las orillas del Danubio. Escribía, debajo del capote y rodeado de chusma militar, sobre el olvido y la melancolía. Se adivinan hogueras y caballos detrás del arte y la filosofía.
FINAL DE RECITAL Enlluernat pels focus miro l'obscuritat on sou vosaltres. Els focus són aquesta il·lusió de l'ombra on escolteu la claredat de la meva ceguesa: tots portem un auditori fosc dins de nosaltres escoltant en silenci aquesta història de la seducció sense esperança. Estimar és ser distant. L'amor és ser estranger, però vosaltres sou l'hospitalitat d'aquest silenci que m'ha escoltat sabent que dintre vostre he deixat d'existir, que no hauré estat més que l'ombra estimada d'algú altre. FINAL DE RECITAL Me deslumbran los focos cuando miro hacia esa oscuridad en donde estáis vosotros. Los focos son esta ilusión que crea la sombra desde donde escucháis la claridad de mi ceguera. Todos llevamos, dentro de nosotros, un auditorio oscuro escuchando en silencio alguna historia de seducción sin esperanza. Amar es ser distante, y el amor es ser un extranjero. Pero vosotros sois la hospitalidad de este silencio que me ha estado escuchando aun sabiendo que dentro de vosotros dejaré de existir, que no habré sido más que la sombra amada de algún otro.
TENDRESA DE FONS Als vells discos de jazz també m'agrada escoltar-hi el soroll que ve del públic. Hi ha algú que crida amb veu enrogallada, feliç de com estan tocant els músics. Hi ha aplaudiments; una copa trencada. El panteix del local en el suburbi d'una ciutat del Sud. Uns moments únics que tornen del passat cada vegada. Alguna cosa així deu ser la vida més enllà de la mort: una perduda remor de veus en una nit de música. I deu ser, la nostra ànima immortal, aquest instant precís, fràgil i breu, quan un vas dringa en un vell disc de jazz. TERNURA DE FONDO En viejas grabaciones de jazz me gusta oír los rumores que llegan desde el público. Alguien grita con voz enronquecida, feliz por el trabajo de los músicos. Hay aplausos; alguna copa rota. El pulso del local en el suburbio de una ciudad del Sur. Momentos únicos que cada vez regresan del pasado. Algo muy parecido debe de ser la vida más allá de la muerte: el perdido rumor de voces de una noche de música. Quizá el alma inmortal sea el instante preciso, frágil, breve, cuando un vaso tintinea en un viejo disco de jazz.
AVENTURA DOMÈSTICA Sol a casa i mirant els armaris. Trobo mapes antics de carreteres, contractes que han vençut, estilogràfiques que no escriuran més cartes, velles calculadores sense piles, rellotges que el temps ha derrotat. El passat ha fet niu en el fons dels calaixos com una trista rata. Els vestits pengen buits com uns vells personatges que ens han interpretat. Però de sobte em surt la teva llenceria color de nit, de sorra; fina, amb petits brodats. Calces, sostenidors i mitges que desplego i em fan tornar al lluent però misteriós fons de sexe i amor: el que de veritat dóna vida a les cases, com els fanals i els llums dels cafès i els vaixells a un port desconegut. AVENTURA DOMÉSTICA Solo en casa y mirando en los armarios. Encuentro algún antiguo mapa de carreteras, contratos que han vencido, estilográficas que ya no escribirán ninguna carta, calculadoras con las pilas secas y relojes que el tiempo ha derrotado. En los cajones suele, como una rata triste, anidar el pasado. Vacíos, los vestidos cuelgan igual que viejos personajes que nos interpretaron. Pero encuentro también tu lencería, color arena, o noche, con pequeños bordados. Bragas, sostenes, medias que despliego y que me hacen volver hasta el brillante -y a la vez misterioso- fondo de amor y sexo: lo que da, de verdad, vida a las casas, igual que se la da a un puerto lejano la luz de los cafés y de los barcos.
ELS ULLS DEL RETROVISOR Ja estem acostumats els dos, Joana, que aquesta lentitud, quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe, desperti les botzines i el seu insult abstracte. Em fa feliç la teva companyia i el somriure d'un cos que està molt lluny del que sempre s'ha dit de la bellesa, la penosa bellesa, tan distant. L'he canviat per la seducció de la tendresa que il·lumina el buit deixat per la raó al teu rostre. I, quan em miro en el retrovisor, no veig uns ulls senzills de reconèixer, perquè hi brilla l'amor que hi han deixat tantes mirades, i la llum, i l'ombra del que he vist, i la pau que reflecteix la teva lentitud, que és dins de mi. És tan gran la riquesa que no sembla que aquests ulls del mirall puguin ser els meus. LOS OJOS DEL RETROVISOR Los dos nos hemos ido acostumbrando, Joana, a que esta lentitud, cuando, al bajar del coche, apoyas las muletas, despierte a los cláxones y su insulto abstracto. Me hace feliz tu compañía, la sonrisa de un cuerpo tan lejano de lo que siempre se llamó belleza, la penosa belleza, tan distante. La he cambiado por la seducción de la ternura iluminando el hueco que la razón dejó en tu rostro. Y, si me miro en el retrovisor, veo unos ojos que no reconozco, pues brilla en ellos el amor dejado por las miradas, y la luz, la sombra de todo cuanto he visto, y la paz que me da tu lentitud, que está dentro de mí. Tan grande es su riqueza que no parecen míos los ojos del espejo.
HORARIS NOCTURNS Estic dormint amb tu i sento passar els trens. Em travessen el front els llums de les finestres estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit. L'estona de silenci em deixa un llum vermell, la nota a un pentagrama de cables i de vies obscures i lluents. Estic dormint amb tu i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist. Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells. Potser l'últim encert és -abraçat a tu- deixar que els trens se'n vagin en la nit. HORARIOS NOCTURNOS Acostado contigo, oigo pasar los trenes, y sus ventanas cruzan encendidas mi frente rasgando el terciopelo de esta noche. La pausa de silencio me deja una luz roja, la nota en el pentágrama de cables y de vías oscuras y brillantes. Acostado contigo, oigo cómo se alejan con el ruido más triste. Quizá me he equivocado no subiendo a uno de ellos. Quizá el último acierto sea -abrazado a ti- dejar pasar los trenes en la noche.
ELS PRIMERS FREDS Et vaig acompanyar al museu del parc. Era un matí d'hivern. Vam aturar-nos davant de Els primers freds, una escultura de marbre gris: un vell que, despullat, mentre el vent arrossega fulles mortes, mira a la llunyania. No són distints la vida i l'art, vas dir-me. Però jo només veia un marbre fred, més aviat retòric, i pensava en noies. Entre aquell dia i ara, com un mar, s'estén la meva vida. I vénen, travessant aquest mar gris, els meus records, bucs negres de vaixells. He tornat al museu aquest matí d'hivern, i penso en tu mentre travesso el parc mirant la llunyania i envoltat de fulles mortes que arrossega el vent. EL PRIMER FRÍO Te acompañé al museo del parque una invernal mañana. Nos paramos ante aquella escultura: El primer frío. Era de mármol gris: un viejo que, desnudo, mira a lo lejos entre la hojarasca que va arrastrando el viento. El arte no es distinto de la vida, recuerdo que dijiste. Pero yo veía solamente un mármol frío, más bien retórico, y pensaba en chicas. Entre aquel día y hoy, igual que un mar, se ha extendido mi vida. Y se acercan, surcando este mar gris, cascos negros de buques, mis recuerdos. Vuelvo al museo esta invernal mañana y voy pensando en ti al cruzar el parque, mirando hacia lo lejos entre las hojas muertas que va arrastrando el viento.
L'ORACLE Ets tu d'infant, que dus un pot i esperes en un escorxador per comprar sang. Damunt del terra de ciment hi ha uns bancs amb les cabres esteses en fileres, el coll ofert, lligades i belant. Has col·locat el pot sota una d'elles, negra i suau. Un home, sense presses, armat amb un punxó, l'ha degollat. Com succeïa a Delfos, el missatge del raig vermell caient a dins del pot amb el mateix soroll que escoltes ara, va ser obscur i difícil. Has trigat quaranta anys a poder-lo interpretar. Ho estàs fent ara, mentre pixes sang. EL ORÁCULO Eres tú cuando niño, con un cazo. En el pequeño matadero, aguardas a que te vendan sangre. Hay, sobre el suelo de cemento, un banco con las cabras tendidas en hilera, balando, atadas y ofrecido el cuello. Bajo una de ellas has dejado el cazo. Es negra y suave. Con parsimonia, un hombre armado de un punzón, la ha degollado. Como ocurría en Delfos, el mensaje del chorro rojo golpeando el cazo con el mismo sonido que ahora escuchas, fue difícil y oscuro, y has tardado cuarenta años en interpretarlo. Lo haces ahora, mientras meas sangre.
BARCELONA ERA UNA FESTA No es pot ser més feliç. Joves i en primavera, vam començar aquell dia passejant per la Rambla, lleugers, amb l'esperança -diria la certesa- que els finals no existien. Com que teníem gana, l'esmorzar en el lluent matí de primavera va ser meravellós, però no va calmar-la. Ni el dinar. Ni el sopar. Aquella nit de seda vam dormir junts. La gana continuava encara: La vaig sentir amb nosaltres mentre tu ja dormies, amb la llum i el silenci de la lluna en els vidres. No és possible enganyar una vella ciutat. Res no va ser senzill: ni guanyar-se la vida, ni complir les promeses, ni l'amor, ni l'engany, ni sentir l'escalfor d'un cos jove al costat. BARCELONA ERA UNA FIESTA Imposible mayor felicidad. En primavera y jóvenes, comenzamos el día paseando por la Rambla, los dos con la esperanza -diría la certeza- de que, para nosotros, el final no existía. Nuestro apetito, aquella reluciente mañana, hizo que el desayuno fuera maravilloso, pero no calmó el hambre. Tampoco la comida. Ni la cena. De noche, nos acostamos juntos. El hambre continuaba: la sentí con nosotros mientras tú ya dormías, con la luz de la luna en los mudos cristales. No es posible engañar a una vieja ciudad. Nada resultó fácil: ni ganarnos la vida, ni cumplir las promesas, ni el amor, ni el engaño, ni sentir el calor de un joven cuerpo al lado.
FULGORS Nadie es la patria. J. L. Borges Res ni ningú no és la poesia. Ni el personatge sol en una roca mirant com bat el mar. Ni el mar, que és l'únic que ha perdurat de la mitologia. Poesia no ets tu. Ni cap crepuscle, ni el vell prestigi inútil de la rosa, ni escriure el vers més trist aquesta nit. Res ni ningú no és la poesia. Ni cendra i marbre, aparellats pels clàssics, ni els molls a l'alba, ni les fulles mortes, ni escoltar la cançó Les feuilles mortes. Res ni ningú no és la poesia. Ni les cartes de Rilke, ni Venècia, ni la bala en el cap de Maiacovski, ni la llum del fanal entre la boira on sempre esperarà Lili Marlene. Res ni ningú no és la poesia, però és ella qui em salva d'aquest monstre que és a l'aguait en algun lloc dins meu, la meva bèstia de companyia. FULGORES Nadie es la patria. J. L. Borges Nada ni nadie es la poesía. Ni el personaje solo en una roca que mira los embates del mar. Ni el mar, lo único que ha perdurado en la mitología. Poesía no eres tú. Ni los crepúsculos, ni el inútil prestigio de la rosa, ni haber escrito el verso más triste alguna noche. Nada ni nadie es la poesía. Ni el ínfimo temblor de las estrellas, ni mármol y ceniza, reunidos por los clásicos, ni los muelles al alba, ni las hojas muertas, ni escuchar la canción Les feuilles mortes. Nada ni nadie es la poesía. Ni las cartas de Rilke, ni Venecia, ni la bala en la sien de Maiacovski, ni la luz del farol entre la niebla donde siempre esperará Lili Marlene. Nada ni nadie es la poesía, pero ella es quien me salva de este monstruo que acecha en un lugar dentro de mí, la bestia que me hace compañía.
UNA DONA I UN HOME, UNA CIUTAT El tren s'atura embolcallat per la boira de plom que fa amortir el soroll dels carrers, clàxons de ferro, el desordre d'alguna mala música. Un taxi em deixa a un centre impersonal. És una ciutat lletja que m'espera amb el desànim d'una vella hetaira. Però començo a rescatar alguns llocs, cases, voreres, els llums d'unes botigues, aquell bar. El passeig va tornant-me a poc a poc una veu dins la boira i una música amb una lletra escrita per la vida. Els carrers, com canvien a mesura que són reconeguts pel meu record. No hi ha cap ciutat lletja, cap home ni cap dona tan miserables que no puguem ser tu i jo en aquesta història d'amor. UNA MUJER Y UN HOMBRE, UNA CIUDAD El tren se ha detenido entre la niebla de plomo, que amortigua ruido de calles, cláxones de hierro, el desorden de alguna mala música. Tomo un taxi hasta un centro impersonal. Es una ciudad fea que me espera con un desánimo de vieja hetaira. Pero comienzo a rescatar lugares: casas, aceras, las luces de unas tiendas, aquel bar. Poco a poco, el paseo me devuelve una voz en la niebla y una música con una letra escrita por la vida. Las calles, cómo cambian a medida que mi recuerdo va reconociéndolas. No hay ciudades feas, ni hombre o mujer tan miserables que no podamos ser tú y yo en esta historia de amor.
VELLS ASSASSINS ENTRE NOSALTRES Els records, ben tancats, uns dins dels altres, com unes nines russes, més petites com de més lluny arriben. La por dels grans era a les seves mans en agafar la meva: m'ha quedat la mà, prement-me, de la mare, el rostre mut de l'home que en pocs dies tenia els cabells blancs, i aquell silenci que en hores de visita convertia la txeca altra vegada en una escola, amb un pou de calç viva al mig del pati. VIEJOS ASESINOS ENTRE NOSOTROS Los recuerdos se encierran unos dentro de otros como muñecas rusas, más pequeñas cuanto desde más lejos nos alcanzan. El miedo, los mayores lo tenían entre sus manos al coger la mía: me ha quedado la mano de mi madre al apretármela, el rostro de aquel hombre que sólo en unos días tenía el pelo blanco, y el silencio que en horas de visita convertía de nuevo aquella checa en una escuela, con un pozo de cal en el medio del patio.
ONCLE LLUÍS Estos días azules y este sol de la infancia. (Últim vers escrit per Antonio Machado a Cotlliure) Colgat al fang de l'Ebre, l'heroisme. Però per al vençut també comptava -ja amb una pobra roba de civil- tenir aquella mirada, morenot, pinxo de barri de rialla fàcil. Desterrat, se l'enduen en un tren. En les llargues parades de la nit, en el seient de fusta, entre fusells, sent com la guerra és una fera enorme que amb les urpes l'empeny fins a Bilbao, sense equipatge i les butxaques buides. El deixen a l'andana un matí gris. Fatigat pel viatge i la derrota es renta en una font i, al fons dels ulls, llueixen la seva èpica i les armes d'antany, les velles armes d'aquells balls de diumenge als patiots de Montjuïc. Busca els carrers de meuques i tuguris. Ja és a prop d'ella, sent el seu perfum barat i la mirada fosca a uns ulls on el rímel ha posat banderes negres d'anarquistes morts. Les ungles, d'un roig brut, són banderes que l'Ebre arrossegava. I jo estic orgullós de tornar a escriure, com als bons dies de la poesia, un poema que parla d'una puta que per amor se salva i salva un home. Això passava en acabar la guerra. Mentrestant, transcorrien per a mi els dies blaus i el sol de la infantesa. TÍO LUIS Estos días azules y este sol de la infancia. (Último verso escrito por Antonio Machado en Cotlliure) En el fango del Ebro, el heroísmo. Pero también contaba, aun para los vencidos -y ya con pobres ropas de civil- tener aquellos ojos, morenazo, chulo de barrio de sonrisa fácil. Desterrado, lo meten en un tren. En las largas paradas de la noche, sentado entre fusiles, siente cómo la guerra es una fiera enorme que en sus garras le lleva hasta Bilbao, sin equipaje y nada en los bolsillos. Así lo dejan solo en el andén. Cansado por el viaje y la derrota, se lava en una fuente: del fondo de sus ojos surgen de nuevo su épica y las armas de antaño, viejas armas de los bailes de domingo en los patios de Montjuïc. Va a calles de fulanas y tugurios. Junto a ella percibe su perfume barato y la mirada de unos ojos donde el rimmel ha puesto negras banderas de anarquistas muertos. Uñas de un rojo sucio son banderas que el Ebro iba arrastrando. Y yo estoy orgulloso de escribir como en sus buenos tiempos hizo la poesía, los versos de una puta que salvó a un hombre y a ella misma por amor. Esto pasaba al acabar la guerra. Y transcurrían para mí entretanto estos días azules y este sol de la infancia.
FLORS BLANQUES A LA BOIRA Llençols grisos de gebre cobrien els bancals dels ametllers, però les pluges van venir com màscares i l'herba va esborrar els miralls del fred. L'aire càlid als ulls de l'hivern començava a mentir a les ales grises d'ocells erràtics dins els arbres nus. En una sola nit de tebiesa amb la fosca d'imatges al mirall es van obrir les flors dels ametllers. Tu també vas venir en un temps de fred i soledat: l'amor va ser un oratge damunt del gebre gris. Flors oblidades escampaven perfum de primavera en els àmbits glaçats, càlida neu d'efímeres flors blanques. Amb tristesa les recordo a l'hivern que en una sola nit les ha glaçades. FLORES BLANCAS EN LA NIEBLA Sábanas grises de la escarcha cubrían el bancal de los almendros; pero llegaron lluvias como máscaras y la hierba borró los espejos del frío. El aire cálido en los ojos del invierno comenzaba a mentir a aquellas alas grises de pájaros erráticos en árboles desnudos. En una sola noche de tibieza con reflejos de sombra en el espejo, los almendros se abrieron en sus flores. Tú llegaste también en un tiempo de frío y soledad: el amor fue la brisa sobre la escarcha gris. Las flores olvidadas extendían olor a primavera en el ámbito helado, nieve cálida de breves flores blancas. Las recuerdo con tristeza en el invierno que en una sola noche las heló.
EXPRÉS GARCÍA LORCA Vas entrant a l'andana amb lentitud: ets al ferro i a la força de la màquina dièsel, a les rodes lluents tallant el fred. Una lluna que mai no vas cantar, la que segueix els trens, t'ha il·luminat les vies a la nit. Tots els teus assassins ja són molt vells. O morts com tu, que tornes a l'albada sota la forma d'aquest tren nocturn. Les ombres de la guerra, dins de mi, vénen de la gran por de la infantesa. Aquella gent armada podrien ser aquests rostres que ara veig sota les voltes de l'Estació de França, una memòria de ferro d'aquells trens militars sortint de nit, sense llums, cap al front de Teruel. Vella força de l'odi que és oculta talment l'ossada de la calavera. Podrien ser aquests rostres, aquests ulls. Vella ciutat, vells trens, de tot malfio. EXPRESO GARCÍA LORCA Entras en el andén con lentitud: existes en la fuerza y en el hierro de la máquina diesel, en las ruedas que cortan, relucientes, el frío. Una luna que no cantaste nunca, la que sigue a los trenes, te ha alumbrado las vías en la noche. Todos tus asesinos ya son viejos. O como tú están muertos, tú que vuelves bajo la forma de este tren nocturno que hace su entrada al alba. Dentro de mí, las sombras de la guerra vienen desde el gran miedo de la infancia. Aquella gente armada podrían ser los rostros que ahora veo en la Estación de Francia, una memoria de hierro de los trenes militares que partían de noche, sin luces, hacia el frente de Teruel. Vieja fuerza del odio que está oculta como los huesos de la calavera. Podrían, estos rostros, estos ojos, ser otra vez. Vieja ciudad, viejos trenes, de todo desconfío.
PIETAT El temps entre dos trens. S'hi ha acostat buscant aquella guerra de la infància. És patètic provar de conversar, als cinquanta, amb el pare de vint anys. Vora el vell riu fangós de la batalla, gronxa herbotes el vent davant la làpida. És una jove eternitat passant com les aigües de l'Ebre, lluny de casa. La tarda va tornant-se una campana amb ocells foscos per camins de canyes. Li va deixar un passat petit i gris, acabat per la bala d'algun màuser. De sobte, descobreix que està plorant com un pare a la tomba del seu fill. PIEDAD El tiempo entre dos trenes. Se ha acercado buscando aquella guerra de la infancia. Es patético hablar a los cincuenta con un padre de veinte. Junto al viejo y fangoso río de la batalla, el viento ante la lápida columpia los hierbajos. Joven eternidad que va pasando como el agua del Ebro, lejos de casa. La tarde va tornándose campana con pájaros oscuros en las cañas. Le dejó este pasado gris, pequeño, cerrado por la bala de algún máuser. De pronto siente que está llorando como un padre en la tumba de su hijo.
LA PROFESSORA D'ALEMANY En aquell Institut de la postguerra hauria d'haver après una mica de grec i haver sortit amb un vernís dels clàssics. Però, si aprendre alguna cosa allí ja era difícil, res amb menys futur que l'alemany, llavors entre les runes negroses de Berlín sota la neu. La meva era una llengua perseguida i la d'ella una llengua derrotada. En una aula petita de la torre on era l'Institut, en entrar a classe, sempre me la trobava de genolls fregant vora un cubell i parlant sola. No sé alemany, i en general em queda un mal record de tota aquella gent, però mai no he oblidat el seu dolor. Ara que passo comptes amb qui sóc sento els genolls al fred de les rajoles per esborrar el passat, com ella feia amb la roja sanefa del mosaic. LA PROFESORA DE ALEMÁN En aquel Instituto de posguerra debí haber aprendido algo de griego y adquirido un barniz sobre los clásicos. Pero, si aprender algo era difícil, nada tenía aún menos futuro que el alemán, cubierto por negruzcos escombros de Berlín bajo la nieve. La mía era una lengua perseguida y la suya una lengua derrotada. En un aula pequeña del chalé donde estaba instalado el Instituto, al entrar la encontraba de rodillas fregando junto a un cubo, hablando sola. No sé alemán y en general no tengo buen recuerdo de toda aquella gente, pero no olvidé nunca su dolor. Ahora que paso cuentas con quién soy siento en frías baldosas mis rodillas mientras borro el ayer, como ella hacía con la roja cenefa del mosaico.
SONET A DUES CIUTATS Le rouge pour naître à Barcelone, le noir pour mourir à Paris. Leo Ferré: Thank-you, Satan Hôtel de l'Avenir, l'última nit: París ens mostra el seu capvespre als vidres. Quina sort acostar-se amb un somrís als seixanta anys, la Porta de les Liles. Quina sort no haver estat un home trist, ni tu una dona trista. Les ferides ens han anat fent durs i compassius. Quina sort aquest fill. Les dues filles. Quina sort poder veure rere els vidres una ciutat que no existeix, la nostra: Ferré canta Verlaine, la pluja posa reflexos roigs i negres a la nit. Roig per haver nascut a Barcelona, negre pels trens nocturns cap a París. SONETO EN DOS CIUDADES Le rouge pour naître à Barcelone, le noir pour mourir à Paris. Leo Ferré: Thank-you, Satan Hôtel de l'Avenir, la última noche: París en los cristales del crepúsculo. Qué suerte sonreír al acercarse a los sesenta años, la Puerta de las Lilas. Qué suerte no haber sido un hombre triste ni tú una mujer triste. Las heridas nos hacen duros, pero compasivos. Qué suerte estas dos hijas. Este hijo. Qué suerte poder ver tras los cristales una ciudad, la nuestra, que no existe: Ferré canta a Verlaine, la lluvia pone rojos, negros reflejos en la noche. Rojo por nacer en Barcelona, Negro por los trenes nocturnos a París.
SENSE REMITENT Comença la part dura del viatge. Allà hem deixat l'Estació de França, dessota el cel d'una ciutat perduda. Ara aquell tren circula ja molt lluny. S'interna més i més entre la neu. Amb la mà frego els vidres entelats i entre la boira veig les catenàries i les torres de ferro com records. De tard en tard, la lluïssor somorta d'uns fars groguencs per una carretera: potser rere d'alguns hi anaves tu. Tots anem travessant el que en van dir -de primer l'Eliot i després Cernuda- la desolació de la quimera. Aquest tren no brunyeix dues vegades els mateixos rails, penso sentint en la mirada el vermellós avís del sol que es pon darrere un bosc de gel. Tot pot salvar-se encara: l'amor creix a mans d'aquest ferotge estimulant que és la clara certesa de la mort. SIN REMITENTE Lo más duro del viaje ha comenzado. Allí dejamos la Estación de Francia, bajo un celaje de ciudad perdida. Hoy aquel tren circula ya muy lejos. Se interna más y más entre la nieve. Al limpiar los cristales empañados surgen las catenarias y las torres de hierro entre la niebla lo mismo que recuerdos. De tarde en tarde un apagado brillo de amarillentos faros en una carretera: quizá detrás de algunos ibas tú. Todos atravesamos esto que conocemos -por Eliot el primero, más tarde por Cernuda- como desolación de la quimera. No bruñirá dos veces este tren las mismas vías, pienso, mientras surge en mi mirada la advertencia roja de la puesta de sol tras un bosque de hielo. Todo puede salvarse: cómo crece el amor a manos del feroz estimulante que es la clara certeza de la muerte.
MENTRE TU DORMS En la plaça sotmesa per la pluja, miro l'alta finestra il·luminada que no vull perdre mai: no vull rendir-me a la condemna de la vida. Aquest ja no és ni un lloc de la ciutat, ningú no seu als bancs: damunt la sorra s'hi fan tolls que emmirallen el rètol lluminós de l'hospital. De tard en tard les portes automàtiques de vidre il·luminades pel vestíbul s'obren per cedir el pas a una fosca figura rutinària. Unes crosses travessen el carrer, invisibles s'acosten a un dels cotxes, el nostre, que ens durà sota la pluja cap al silenciós dolor futur. La teva calidesa ha estat efímera. Trista felicitat d'aquesta calma mentre recordo quan tu i jo teníem uns matins que ens guardaven les mirades. Em feia tanta por deixar-te sola. Per dèbil i petita que en la nit sigui la finestra encesa, aquest és el consol: ja no hi haurà cap més desemparança que la meva. MIENTRAS TÚ DUERMES En la plaza tomada por la lluvia miro la alta ventana iluminada que no quiero perder: no he de rendirme a la condena de la vida. Este lugar ya no es de la ciudad: una plaza sin nadie con un rótulo de hospital reflejándose en los charcos. Las puertas automáticas de cristal que el vestíbulo ilumina se abren de vez en cuando y dejan paso a una oscura figura rutinaria. Unas muletas cruzan, invisibles, la calle y se aproximan a uno de los coches aparcados, el nuestro, en el que iremos en silencio, bajo la lluvia, hacia el dolor futuro. Tu calidez ha sido tan efímera. Triste felicidad la de esta calma mientras recuerdo que tú y yo teníamos mañanas que guardaban las miradas. Tenía tanto miedo a tener que dejarte sola un día. Por débil y pequeña que en la noche llegue a ser la ventana iluminada, este es mi consuelo: no habrá más desamparo ya que el mío.
NO HI HA MIRACLES Plovia amb deixadesa. A les nou de la nit -dinou d'octubre- la Joana arribava espantada al quiròfan voltada per nosaltres, que ens quedàvem en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors. Diu que ella, en un intent desesperat de salvar-se, va dirt'estimo al metge. Esperàvem la fada que ens tornés la Joana tranquil·la, la de sempre, els ulls espurnejant de confiança. A les onze, mirant per la finestra, les gotes de la pluja relliscaven pel vidre com si ho fessin per la nit. La nit era la fulla d'una dalla. NO HAY MILAGROS Llovía con desidia. Diecinueve de octubre, las nueve de la noche. Joana iba asustada hacia el quirófano rodeada por nosotros, que quedamos en la salita mal iluminada junto a los ascensores. Dicen que en un intento de salvarse le dijo te quiero al cirujano. Creíamos que un hada podría devolvernos la Joana tranquila, la de siempre, con sus confiados ojos centelleantes. A las once mirábamos las gotas de la lluvia en el cristal como si resbalaran por la noche. La noche era una hoja de guadaña.
L'ALBA A CÀDIZ Un oceà emboirat davant l'hotel. Les llargues línies d'escuma grisa dibuixen una barra d'arrecife davant la balustrada de la platja. He sentit el teu nom pronunciat pel llenguatge del mar. Diu que te'n vas. Planejant damunt l'aigua ho repeteixen les solitàries cigonyes negres. No sabré mai què és el que saps de mi, ni en quina veritat hem estat junts, ni si hi serem per sempre. No pot ser un mal dolor el dolor que ve de tu per aquest tèrbol mar. Desembre. L'últim desembre amb tu. Després buscar dintre de mi la teva veu perduda. EL ALBA EN CÁDIZ Delante del hotel el mar brumoso. Las largas líneas de la espuma gris dibujan una barra de arrecife ante la balaustrada de la playa. He oído tu nombre pronunciado en la lengua del mar. Y dice que te vas. Lo repiten las negras, solitarias cigüeñas que en silencio planean sobre el agua. Nunca sabré qué sabes tú de mí, ni en qué verdad hemos estado juntos, ni si en ella estaremos para siempre. Este no puede ser un mal dolor si es un dolor que viene desde ti por este turbio mar. Diciembre, el último diciembre juntos. Después, buscar en mí tu voz perdida.
LLUMS DE NADAL A SANT JUST I Tremoloses bombetes s'il·luminen com si fossin les llàgrimes d'algú. Miro el pati al capvespre dessota el cel lilós on es dibuixen a contrallum les fulles del llorer, un negre i fi estampat. La teva mare em diu: Tu i jo, de tant en tant, ho perdem tot. Tremolosos, els llums en els carrers: de sobte, tots s'han apagat per tu. II Avui tots els colors dels contes, com els verds de les canyes vora el riu i els núvols reflectits al safareig, llueixen en els ulls de la Joana. Comença a ploure i, a través del pati, es mouen les figures del Nadal de l'any passat. Veig la Joana riure, però de sobte es gira cap a mi i em mira, i llavors veig que és un record, que per això la pluja la travessa. LUCES DE NAVIDAD EN SANT JUST I Temblorosas bombillas se iluminan como lágrimas de alguien en las calles. Encuentro gris y frío nuestro patio bajo este cielo lila del crepúsculo en donde se dibujan -negro y fino estampado a contraluz- las hojas del laurel. Y tu madre me dice: Tú y yo, a veces, lo perdemos todo. Temblorosas, las luces en las calles: todas se han apagado, de repente, por ti. II Hoy todos los colores de los cuentos -los verdes de las cañas junto al río, las nubes reflejándose en el lavadero- relucen en los ojos de Joana. Bajo la lluvia y a través del patio la Navidad pasada y sus figuras se mueven, y Joana está sonriente. Pero, volviéndose hacia mí, me mira y entonces puedo ver que es un recuerdo, que por esto la lluvia la atraviesa.
MARE I FILLA Les teves mans són tot el seu passat: trenta anys d'amor al fons dels teus palmells. L'has vetllada durant tota la nit i t'ajeus al seu llit al costat d'ella, amb el teu pit contra la seva esquena i el rostre a frec dels seus cabells cansats. L'abraces i li parles en veu baixa mentre l'acaricies. Són les últimes nits. Sents l'escalfor del seu cos esgotat que coneixes tan bé. En la mort aprendràs a tenir cura d'ella. Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son, que va assemblant-se més i més, i més, a la profunda fosca d'alegria on ella cau dins de les teves mans. MADRE E HIJA Todo el pasado de ella son tus manos: treinta amorosos años al fondo de tus palmas. La has velado a lo largo de la noche: te tiendes en la cama junto a ella, tu pecho cálido contra su espalda, sus cansados cabellos en tu rostro. La abrazas y le hablas en voz baja y, mientras, la acaricias. Son las últimas noches, y sientes el calor de su cuerpo agotado que tú tan bien conoces. Ahora aprenderás a cuidarla en la muerte. Siempre ha sido una niña: debes velar su sueño, que se va pareciendo, más y más, a la profunda sombra de alegría por donde se desliza entre tus manos.
SÚPLICA D'aquest matí d'hivern, amable i tebi, per favor, no te'n vagis i queda't submergida en aquest pati, com un naufragi, dins la nostra vida. Entre el llorer i els testos d'aspidistres de fulles verdes, amples i romàntiques, per favor, no te'n vagis, no te'n vagis. Tot està preparat perquè tu hi siguis, doncs, queda't, per favor, i no te'n vagis. Digue'm si te'n recordes: necessito unes paraules amb la clara i fonda veu de l'absència per preguntar-te pel teu fugaç triomf sobre el mai més. Però calles, descanses al passat, aquest llit de tristesa fulgurant. I així has anat tancant-te en la poncella de la fosca durant aquests vuit mesos, fins que ara, horroritzada per la llum, sorgeix aletejant la papallona pàl·lida, furiosa, de la mort. Però, si estàs morint-te, encara vius, i faig esclatar l'última alegria del teu rostre cansat amb les petites mans entre les meves. Morir-se encara és viure, em repeteixo. D'aquest matí d'hivern, amable i tebi, per favor, no te'n vagis, no te'n vagis. SÚPLICA De esta invernal mañana, amable y tibia, por favor, no te vayas, quédate sumergida en este patio como si hubieses naufragado dentro de nuestra vida. Bajo el laurel, entre las aspidistras de verdes hojas, anchas y románticas, por favor, no te vayas, no te vayas. Todo está preparado para ti. Quédate, por favor, y no te vayas. Tu fugaz triunfo sobre el nunca más, dime si lo recuerdas: necesito unas palabras con la clara y honda voz de tu ausencia. Pero te recoges, callada, en el pasado, un lecho de tristeza fulgurante. Así fuiste encerrándote, a lo largo de ocho meses, en el capullo de la oscuridad, y ahora, horrorizada por la luz, surge aleteando la furiosa, pálida mariposa de la muerte. Pero, si estás muriéndote, aún vives, y hago estallar la última alegría de tu rostro cansado y las pequeñas manos entre las mías. Y repito: estar muriéndote es vivir aún. De esta invernal mañana, amable y tibia, por favor, no te vayas, no te vayas.
MARI Ella et va acompanyar durant molt temps, cada tarda, a l'escola i a nedar. Va ser la teva confident, l'amiga d'aquella dolorosa adolescència de lluna d'hospital i tardes blaves de lenta joventut. La teva Mari, les últimes visites quan els ulls et pesaven per dintre amb una mort que ha apagat tota aquella lluïssor darrere el tel dels vidres del passat. La Mari, el teu somriure, el seu somriure, l'olor dels vestuaris de piscines i tu nedant, nedant cap a la mort. Ara la Mari ho sap, t'acomiada mirant les seves filles, sí, la Mari, la Mari, embarassada, no volia fer-se les proves: no l'amoïnava tenir un infant com tu. MARI Ella te acompañó durante mucho tiempo, a nadar y a la escuela cada tarde. Fue tu amiga y también la confidente de aquella dolorosa adolescencia de luna de hospital y azules tardes de lenta juventud. Era tu Mari, sus últimas visitas, ya tus ojos pesándote hacia dentro por la muerte que apagó todo el brillo tras los fríos cristales empañados del ayer. Mari, con tu sonrisa y su sonrisa, el olor a vestuarios de piscinas, tú nadando, nadando hacia la muerte. Ahora Mari lo sabe y te despide mirando a sus dos hijas. Mari, que, embarazada, se negó a someterse a prueba alguna porque a ella jamás le preocupó dar a luz una niña como tú.
ÚLTIM PASSEIG Ja no menjava, em queien els cabells, tot el dia tenia els ulls tancats. Però, de matinada, era al balcó i algú entre els arbres del carrer em parlava amb una veu semblant a la veu de la mare, que dormia en el llit del meu costat. De sobte vaig deixar d'estar cansada i vaig baixar al carrer sense les crosses. Mai no havia pogut caminar així, vaig sentir que em tornava l'alegria: la malaltia era una pell suada que ara deixava caure en el carrer. No m'havia sentit mai tan lleugera. Vaig mirar enrere cap al meu balcó, la barana com una partitura, i vaig dir adéu al pare i a la mare. La vida em va elegir pel seu amor. La mort, també. ÚLTIMO PASEO No comía, caían mis cabellos, estaba todo el día con los ojos cerrados. Pero salí al balcón de madrugada y alguien desde la calle, entre los árboles, me habló con una voz como la de mi madre, que dormía en su cama junto a mí. De repente no estaba ya cansada y bajé sin muletas a la calle. Nunca había podido andar así. Sentí que me volvía la alegría: cayó la enfermedad como una piel sudorosa, dejada allí en la calle. Nunca pude sentirme tan ligera. Miré hacia atrás, a mi balcón, la baranda como una partitura. Dije adiós a mi padre y a mi madre. La vida me eligió para su amor. También la muerte.
UN POBRE INSTANT La mort no és més que això: el dormitori, la tarda lluminosa a la finestra, el radiocasset a la tauleta -tan aturat com el teu cor- amb les cançons cantades ja per sempre. L'últim sospir que has fet roman encara suspès a dintre meu: no deixo que s'acabi. Saps quin concert és el proper, Joana? Sents com juguen els nens al pati de l'escola? Després d'aquesta tarda, saps com serà la nit, la nit de primavera? Vindrà gent. I la casa encendrà tots els seus llums. 2 de juny del 2001 UN POBRE INSTANTE La muerte no es más que esto: el dormitorio, la luminosa tarde en la ventana, y este radiocasete en la mesita -tan apagado como tu corazón- con todas tus canciones cantadas para siempre. Tu último suspiro permanece dentro de mí en suspenso: no dejo que termine. ¿Sabes cual es, Joana, el próximo concierto? ¿Oyes a los niños que juegan en el patio de la escuela? Cuando acabe esta tarde, ¿cómo será la noche? Noche de primavera: Vendrá gente. La casa encenderá todas sus luces. 2 de junio de 2001
FINAL Aquest era el missatge de la teva bondat: enterrar-te un matí de primavera. Avui ningú no gosaria empènyer la cadira de rodes per última vegada. Res millor que la fressa de la nostra ciutat al teu voltant i, al davant, l'eternitat del mar. I quina ruda proa, Montjuïc, que va tan lluny com vulgui el pensament. Camins de sorra del furgó per on puja el furgó i, darrere seu, els cotxes fent cruixir al peu dels xiprers la graveta a la plaça tranquil·la del matí. Ja sento el teu somriure que travessa els clars ocells de l'aire, ara que tot torna al començament, com quan no hi eres. Queda un perfum de flors al peu del mur entre els verds foscos fugissers. Les lleus cançons de sol del teu silenci il·luminen el ferro del demà, i les meves paraules sobre tu no tenen més sentit que el rovellat pany d'una porta que no s'obre enlloc. 4 de juny del 2001 FINAL Tu bondad nos mandaba este mensaje: que te enterrásemos una mañana de primavera. Nadie se atrevería a ir empujando hoy, por última vez, esta silla de ruedas. Lo mejor es que tengas la ruidosa ciudad alrededor y enfrente el mar, la eternidad del mar. Y qué proa tan ruda, Montjuïc: puede ir tan lejos como quiera el pensamiento. El furgón va subiendo por caminos de arena y tras él van los coches que hacen crujir al pie de los cipreses la grava en la tranquila plaza de la mañana. Siento ya tu sonrisa que atraviesa los claros pájaros del aire, ahora que todo va volviendo a su principio, como cuando no estabas. Al pie del muro hay un olor a flores, entre verdes oscuros y huidizos, y las leves canciones de sol de tu silencio iluminan el hierro del mañana, y mis palabras sobre ti no tienen más sentido que la herrumbrosa cerradura de una puerta que no abre a sitio alguno. 4 de junio del 2001
NIT DE JUNY Quan vaig sortir del cine ja era fosc. En el vell pàrquing, sense llum, pujava la rampa bruta i aspra perquè havia aparcat a la terrassa. El pendent era fort, també, dins meu: eren els primers dies sense tu. Però en arribar a dalt, a la intempèrie, em vaig trobar un càlid silenci al voltant de les ombres d'alguns cotxes: les rajoles rogenques, les baranes amb delicats barrots senzills de ferro i llaunes amb hortènsies. En sortir a cel obert es va estripar de sobte un vel i va sorgir la nit d'un pati d'illa amb les eixides i les il·luminades vidrieres. Vaig aturar-me sentint que eres a prop. Sentint que ja, en qualsevol moment, podria fer sorgir els tresors de la mort. NOCHE DE JUNIO Cuando salí del cine ya había oscurecido. En aquel viejo párking, sin luz, iba subiendo la rampa áspera y sucia porque había aparcado en la terraza. Dentro de mí también era dura la cuesta: eran aquellos días, los primeros sin ti. Pero al llegar arriba, en la intemperie había un cálido silencio envolviendo la sombra de algún coche: las baldosas rojizas, las barandas de hierro, delicadas y sencillas, y latas con hortensias. De repente, al salir a cielo abierto, un velo se rasgó y surgió la noche de un patio con sus limpias galerías y sus iluminadas cristaleras. Me detuve sintiéndote muy cerca. Y sintiendo que ya, en cualquier instante, podría hacer surgir tesoros de la muerte.
PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA El recordo alt i gros, procaç, sentimental: llavors vostè era una autoritat en Fonaments Profunds. Sempre va començar la nostra classe dient: Senyors, bon dia. Avui fa tants anys, i tants mesos, i tants dies que va morir la meva filla. I solia eixugar-se alguna llàgrima. Teníem uns vint anys, però aquell homenàs que vostè era plorant en plena classe mai no ens va fer somriure. Quant fa que ja vostè no compta el temps? He pensat en vostè i en tots nosaltres ara que sóc una ombra amarga seva, perquè la meva filla, fa dos mesos, tres dies i sis hores que té en la mort el fonament profund. (5 d'agost del 2001, a les 12 de la nit.) PROFESOR BONAVENTURA BASSEGODA Le recuerdo alto y grueso, procaz, sentimental. Usted, entonces, era una autoridad en Cimientos Profundos. Inició siempre nuestra clase así: Señores, buenos días. Hoy hace tantos años, tantos meses y tantos días que murió mi hija. Y solía secarse alguna lágrima. Teníamos veinte años, más o menos, y el hombre corpulento que usted era llorando en plena clase, nunca nos hizo sonreír. ¿Cuánto hace ya que usted no cuenta el tiempo? He pensado en nosotros y en usted, hoy que soy una amarga sombra suya porque mi hija, ahora hace dos meses, tres días y seis horas que tiene sus profundos cimientos en la muerte. (5 de agosto de 2001, a las 12 de la noche.)
QUADRE AMB OCELLS D'aquesta banda, el mur és fosc i trist, com passava en el conte que et vaig explicar un dia. Si avui fos veritat, tots els ocells pintats per tu estarien esperant-te i cantant a l'altra banda: el cantó clar del qual parlava el conte t'acolliria, com la mare i jo si poguessis un dia tornar a casa. Mentre m'explico a mi mateix la història, miro els últims ocells que vas pintar. Aquí, en el cantó llòbrec d'aquest mur, com podria pagar la il·lusió quan et sento en la brisa d'un instant? CUADRO CON PÁJAROS El muro es, de este lado, oscuro y triste, tal como sucedía en aquel cuento que un día te expliqué. Si fuese cierto, hoy todos los pájaros que tú pintaste te esperarían en el otro lado cantando para ti: la parte clara de la que hablaba el cuento te acogería como yo y tu madre si pudieses volver de nuevo a casa. Mientras cuento la historia para mí, miro los últimos pájaros que pintaste. Aquí, en el lado lóbrego del muro, ¿de que forma podría pagar esta ilusión de sentirte en la brisa de un instante?
UN LLOC PERDUT (*) Llueix el sol del conte de la infància que va ser per la Marta aquesta casa petita i lluminosa enfront dels camps. Ningú ha tocat ni un tronc de la llenya tallada i ben posada. La Joana va fer un dibuix per a ella on li deia: Que siguis molt feliç. Dos anys més tard érem tu i jo els qui dèiem Que siguis molt feliç a la Joana. No és difícil pensar que encara hi són i sentir que una brisa de converses fa volejar la randa de la porta. Però només hi ha els nostres ulls per a ratllar-los amb les orenetes que, xisclant, ara es llancen pels fruiters. (*) In memoriam Marta Ribalta i Taltavull (17-VIII-1946, 11-V-1999) i Joana Margarit i Ribalta (20-VIII-1970, 2-VI-2001) UN LUGAR PERDIDO (*) Reluce el sol del cuento de la infancia que para Marta fue esta luminosa, pequeña casa enfrente de los campos. Nadie ha tocado un solo tronco de la leña cortada y ordenada. Joana hizo un dibujo para ella en donde le decía: Que seas muy feliz. A los dos años éramos tú y yo los que a Joana le decíamos: Que seas muy feliz. No es difícil pensar que, todavía, siguen ahí las dos, sentir la brisa de conversaciones agitando el visillo de la puerta. Pero no hay nada más que nuestros ojos para rayarlos con las golondrinas que ahora están lanzándose con sus chillidos entre los frutales. (*) In memoriam Marta Ribalta i Taltavull (17-VIII-1946, 11-V-1999) y Joana Margarit i Ribalta (20-VIII-1970, 2-VI-2001)
AL FONS DE LA NIT Està glaçant a l'aire. Ha callat fins i tot el rossinyol. Amb el front recolzat damunt del vidre demano que em perdonin les meves dues filles mortes perquè ja gairebé no penso en elles. El temps ha anat deixant argila seca damunt la cicatriu. I, fins i tot quan un s'estima algú, arriba l'oblit. La llum té la duresa de les gotes que cauen dels xiprers amb el desgel. Poso un tronc nou i, removent les cendres, trec flama de les brases. Faig cafè. La vostra mare surt del dormitori amb un somriure: Quina bona olor. T'has aixecat molt d'hora aquest matí. AL FONDO DE LA NOCHE Está helando en el aire. Guarda silencio incluso el ruiseñor. Con la frente apoyada en el cristal pido perdon a mis dos hijas muertas porque ya casi nunca pienso en ellas. El tiempo ha ido dejando sobre la cicatriz su polvorienta arcilla, y es que, incluso cuando uno ama a alguien, sobreviene el olvido. La dureza en la luz es la del agua que al deshielo gotea en los cipreses. Pongo un leño, remuevo las cenizas, vuelve a surgir la llama entre las brasas. Empiezo a hacer café, y vuestra madre, desde el dormitorio, sonríe con su voz: Qué buen olor. Has madrugado mucho esta mañana.
PERDIU JOVE Al Pere Rovira i la Celina Alegre S'arraulia en un solc i, en agafar-la, he sentit com si fos la teva mà en la meva. Duia taques de sang seca en una ala: els petits ossos, com barnilles, eren trencats per la perdigonada. Ha provat de volar, però amb prou feines, l'ala penjant, s'ha arrossegat per terra fins a amagar-se rere d'una pedra. Encara sento l'escalfor a la mà, perquè un ser fràgil va donar sentit a cada un dels meus dies. Un ser fràgil que ara també és darrere d'una pedra. PERDIZ JOVEN A Pere Rovira y a Celina Alegre Se encogía en un surco y cuando la cogí me pareció sentir tu mano entre las mías. Vi sangre seca en una de sus alas: una perdigonada había roto, como varillas, los pequeños huesos. Intentaba volar y sólo consiguió, con el ala partida, ir arrastrándose hasta quedar oculta tras las piedras. Siento la calidez, todavía, en mi mano, porque un ser frágil dio sentido a cada uno de mis días. Un ser frágil que ahora está también tras una piedra.
PASSANT PER DAVANT DEL TERRAMAR Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós on vaig escriure el llibre Mar d'hivern. Trenta anys després, quan faltava molt poc perquè ella morís, vam ser-hi junts: ja estava despintat, amb les baranes fetes malbé pel mar, i la moqueta gastada als llocs de pas. Però la vidriera es mantenia en les cambres, encara sumptuoses, separant el saló del dormitori, feta amb grans vidres dobles i glaçats, i, apressades entre ells, espigues, flors. En la meva memòria romanen així aquells dies que vam viure junts. Potser tornis amb ella al Terramar, diu aquest mirall blau de l'horitzó. Els vells no busquem pas la veritat. Tota certesa no és res més que una ferida inútil. PASANDO ANTE EL TERRAMAR Sitges, años sesenta: el viejo hotel lujoso donde escribí mi libro Mar de invierno. Treinta años después, cuando faltaba poco para su muerte, regresé con ella: ya estaba despintado, las barandas roídas por el mar, y la moqueta gastada en los lugares de más paso. En cambio, la vidriera era la misma en las habitaciones, suntuosas todavía, separando el salón del dormitorio, hecha de vidrios dobles opalinos que apresaban espigas, flores secas. Así en mi memoria permanecen aquellos días que vivimos juntos. Quizá vuelvas con ella al Terramar, dice el espejo azul del horizonte. Los viejos no buscamos la verdad. Toda certeza es una herida inútil.
PLATJA DELS MORTS (Colera) Tus ojos me recuerdan las noches de verano Antonio Machado Quan Portbou no tenia cementiri, els duien amb la barca fins aquí. Com les ruïnes d'una antiga església és la platja de còdols en la nit, tan fosca que s'hi veuen les estrelles com les espurnes d'una soldadura. En la remor de veus de les onades ens ha quedat la teva mort, senzilla com la mort d'un ocell o d'una flor. Em recorda els teus ulls la nit d'estiu. PLAYA DE LOS MUERTOS (Colera) Tus ojos me recuerdan las noches de verano Antonio Machado Cuando en Portbou no había cementerio los transportaban hasta aquí en la barca. Como las ruinas de una antigua iglesia es la playa de piedras en la noche, tan oscura que brillan las estrellas como las chispas de una soldadura. En el rumor de voces de las olas ha quedado tu muerte, tan sencilla como la de una flor o la de un pájaro. La noche de verano me recuerda tus ojos.
RECOMPTE Un fanal té trencada la pantalla i està apagat. La seva missió no és fer llum damunt de la vorera, sinó ser un pal de ferro dins la fosca. Al carrer hi ha un contenidor cremat, ennegrit, amb el plàstic corromput. Ell mateix és, també, retorçat i bolcat, una deixalla. La nostra filla és aquesta angoixa pel pas del temps, que ens va gelant la vida. Ara, el seu objectiu no és estimar ni ser estimada, sinó ser la pols grisa i sense sentit de la matèria. Tot perd la seva pobra missió. I mira, amor, tant se me'n dóna el nom que li acabem donant a tot això, perquè és d'aquí d'on ve la nostra força. Aquesta part de mi que t'és desconeguda, la del dolor desordenat i fred, la que més et repugna, és la que ha estat més a prop teu, la part de mi que sempre, sense condicions, més t'ha estimat. RECUENTO Una farola rota y apagada. Su cometido no es iluminar la acera, sino ser ese poste de hierro puesto en pie en la oscuridad. En la calle, quemado, hay un contenedor negruzco, roto, corrompido el plástico. Él mismo es, también, retorcido y volcado, un desperdicio. Nuestra hija es la angustia por el paso del tiempo que, despacio, va helándonos la vida. Ahora su objetivo no es amar ni ser amada, sino ser el polvo de una materia gris y sin sentido. Todo pierde su pobre misión. Y, mira, amor, nada me importa el nombre que acabemos por darle a todo esto: de ahí es de donde viene nuestra fuerza. Esta parte de mí que te es desconocida, la del dolor desordenado y frío, la que más te repugna, es la que ha estado siempre junto a ti, la que, sin condiciones, más te ha amado.
INSOMNI Cruel i lúcid, cremo el teu cos nu als braços d'aquell home en el record. Hi penso aquesta nit al costat teu, que ja t'has adormit, en la penombra. Distingeixo la roba a la cadira: hi ha un sostenidor negre al respatller, una mitja que penja frega el terra on jeuen les sabates igual que ocells caiguts. Amb el llum apagat som dues ombres, una dormint i desvetllada l'altra. M'he aixecat i contemplo el llorer negre sota la nit gelada de desembre. La nit que ara cobreix en algun lloc la finestra darrere de la qual va fent-se vell un home que, potser, no es recorda ja de tu. La fosca ara s'estén damunt del pati com una estora: la mateixa fosca de quan siguem tots morts i només quedi una nit sense amor i sense històries. INSOMNIO Desnuda entre los brazos de aquel hombre, lúcido y cruel te quemo en mi recuerdo. Pienso en esto de noche junto a ti, mientras estás dormida, en la penumbra. Puedo, en la silla, distinguir tu ropa: un sostén negro está sobre el respaldo y una media que cuelga roza el suelo cerca de los zapatos, que yacen como pájaros caídos. Apagada la luz, tú y yo somos dos sombras, una durmiendo y la otra desvelada. Me levanto y contemplo el laurel negro bajo la helada noche de diciembre: esa que ahora cubre, en algún sitio, una ventana y detrás de ella un hombre que te ha olvidado y se va haciendo viejo. La oscuridad ahora es una alfombra extendida en el patio: la misma oscuridad de cuando estemos muertos y no quede más que la noche, sin amor ni historias.
DISCURS DEL MÈTODE D'infant jo ja buscava les finestres per fugir amb la mirada. Des de llavors, quan entro en algun lloc em fixo on és la porta i on he deixat l´abric. Llibertat, per a mi, vol dir fugida. El món és ple de portes, i fins i tot el sexe n'és una d'emergència. Però ja es van tancant: ben aviat, per fugir, quedaran només aquelles finestres de la infància. De bat a bat obertes per saltar. DISCURSO DEL MÉTODO De niño ya buscaba las ventanas para poder huir con la mirada. Desde entonces, si entro en un lugar, miro con atención dónde dejo el abrigo y dónde está la puerta de salida. Libertad, para mí, quiere decir huida. Hay muchas puertas en el mundo. Incluso el sexo, en caso de emergencia, puede serlo, aunque todas van cerrándose y, para huir, muy pronto quedarán tan sólo las ventanas de la infancia. De par en par abiertas para poder saltar.
BOTIGA A PITTSBURGH Els mostradors són plens de gra i llegums de colors negres, ocres i vermells. Miro el terra de fusta vell i fosc, fet de lleixes polides i lluents: Els peus l'acaricien o el castiguen i s'ha anat ondulant amb suavitat, adaptant-se a la terra, al pes dels cossos. En la penombra de colors calents, les pales lentes d'un ventilador van girant en el sostre. A vegades la vida fa una olor de graner que trepitjo mentre sento que suaument vaig adaptant-me a terra. A mi també se'm va acabant el temps. No desitjo el desguàs, la pols, la runa, el bes brutós d'alguna excavadora, les lleixes estellades del meu cos. Voldria arribar a ser un paviment gastat, fosc i lluent. Merèixer la noblesa d'un incendi. TIENDA EN PITTSBURGH Entre los mostradores repletos de legumbres y de grano de colores rojizos, negros, ocres, contemplo el suelo oscuro y viejo, de madera con sus tablas pulidas, relucientes. Los pies lo han castigado, acariciado, las tablas que se ondulan suavemente se adaptan a la tierra, al peso de los cuerpos. En la penumbra de colores cálidos, las lentas palas de un ventilador van girando en el techo. La vida huele a veces como si se tratase de un granero que piso mientras siento que me voy adaptando suavemente a la tierra. También se acaba el tiempo para mí. No deseo el desguace, los escombros, el polvo, el sucio beso de la excavadora, mi cuerpo hecho de tablas astilladas. Quiero llegar a ser un pavimento desgastado y oscuro, reluciente. Merecer la nobleza de un incendio.
CASA DE MISERICÒRDIA El pare afusellat. O, com el jutge diu, executat. La mare, la misèria i la fam, la instància que algú li escriu a màquina: Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal, Solicito a Vuecencia deixar els fills dins de la Casa de Misericòrdia. El fred del seu demà és en una instància. Els orfenats i hospicis eren durs, però més dura era la intempèrie. La vertadera caritat fa por. És com la poesia: un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel. No hi ha res més. La poesia és ara l'última casa de misericòrdia. CASA DE MISERICORDIA El padre fusilado. O, como dice el juez, ejecutado. La madre, ahora, la miseria, el hambre, la instancia que le escribe alguien a máquina: Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal, Solicito a Vuecencia poder dejar mis hijos en esta Casa de Misericòrdia. El frío del mañana está en la instancia. Hospicios y orfanatos fueron duros, pero más dura era la intemperie. La verdadera caridad da miedo. Igual que la poesía: un buen poema, por más bello que sea, será cruel. No hay nada más. La poesía es hoy la última casa de misericordia.
PARELLA Hi ha una ciutat de ferros melancòlics sota una lluna roja d'emboscada, com en els matrimonis per amor. Els llums d'un àtic, amb les rovellades restes d'algun tresor de joventut, s'encenen en la nit. És una dura pornografia de vell brusc al qui ara ella agafa la mà mentre somriu enganyant-lo per última vegada. Hi ha una ciutat de ferros melancòlics. Encara hi torna per trobar-se amb ella en els cafès burgesos que una cínica, brutal i catalana indiferència anava destruint. Ja, què més dóna. L'amor ha estat creuar aquest pont magnífic per passar a l'altra banda d'un riu sec. PAREJA Una ciudad de hierros melancólicos bajo una luna roja de emboscada, como en los matrimonios por amor. Luces de un ático, oxidados restos de algún tesoro de la juventud, se alejan en la noche. Una dura pornografía de este viejo brusco al que hoy ella sonríe tomando de la mano volviéndole a engañar una vez más. Una ciudad de hierros melancólicos. Ha vuelto aún para encontrarla a ella en los cafés burgueses que una cínica, brutal y catalana indiferencia iba ya destruyendo. Qué más da. Amarse fue cruzar por un puente magnífico al otro lado de este río seco.
TRAMVIA S'ha fet de nit. Sota la pluja, els cotxes tornen als seus garatges. El meu pare mai no va tornar en cotxe. Amb sabates de goma i gavardina, baixava d'un tramvia, dels de ferro que encara fan soroll al meu cervell. Tornava sempre i jo no sé tornar on és la meva filla. TRANVÍA Bajo la lluvia, cuando ya es de noche, los coches vuelven hacia sus garajes. Mi padre no volvió jamás en coche. Con zapatos de goma y gabardina, bajaba de un tranvía cuyo ruido de hierro aún resuena en mi cerebro. Volvía siempre y yo no sé volver a donde está mi hija.
SONATA Mentre estic escoltant-la, cau la pluja. Penso en el gos que, solitari, anava rere el taüt de Mozart: puc seguir-lo alhora en els compassos del piano i en els camins que fa l'aigua en els vidres. Misteriosament feliç, segueixo un gos fet alhora de música i de pluja. SONATA La escucho y cae la lluvia, y pienso en aquel perro solitario que iba detrás del ataúd de Mozart. Lo sigo en los compases de este piano y en los caminos que dibuja el agua al irse deslizando en los cristales. Voy, misteriosamente feliz, siguiendo a un perro hecho a la vez de música y de lluvia.
HOKUSAI Va ser el meu pare que va introduir-me en la pintura. Ho va fer amb revistes, ben editades, d'aquell lloc perdut que en dèiem -i en diem encara la República. Vaig dibuixar i pintar durant uns anys amb la fúria inútil del convers. Era com si visqués dins les pintures del solitari Museu d'Art Modern on no hi havia mai ningú. Semblava d'una ciutat francesa de províncies. I de sobte, va ser el primer Hokusai. Ratlles obliqües barren tot un pont i els homes i les dones amb paraigües. Ara que ja sóc vell voldria viure dins un d'aquests paisatges d'Hokusai. Que em protegissin, en creuar el meu pont, les línies obliqües, tenses, ràpides. Les delicades reixes de la pluja. HOKUSAI Mi padre me introdujo en la pintura. Lo hizo a través de las revistas, bien editadas, del lugar perdido al que llamábamos y todavía llamamos la República. Durante años dibujé y pinté con una inútil furia de converso. Era como vivir dentro de las pinturas del Museu d'Art Modern, el solitario museo donde nunca había nadie. Como si visitara una ciudad francesa de provincias. Y de pronto Hokusai. Rayas oblicuas que barran todo un puente atravesado por hombres y mujeres con paraguas. Ahora que soy viejo desearía vivir dentro de algún paisaje de Hokusai. Poder cruzar mi puente protegido por las líneas oblicuas, tensas, rápidas. Las delicadas rejas de la lluvia.
PENÚLTIM POEMA A LA MEVA MARE Acabada la guerra, jugàvem al carrer. En sentir un avió sorties a buscar-nos fins que el seu so es perdia enllà dels núvols. Són les ruïnes d'aquell lloc segur que hi havia a la infància. Una vegada em vaig llevar de matinada, estaves a les fosques, asseguda a la taula de la cuina igual que una gavina dins l'escletxa d'una roca durant el temporal. Només veig la llumeta d'una casa que ja no hi és, però que em fa sentir menys malaurat. Fins que el perill es perdi a l'horitzó. PENÚLTIMO POEMA A MI MADRE Acabada la guerra, solíamos jugar en nuestra calle, y tú, al oír un avión salías a buscarnos hasta que su sonido iba a perderse entre las nubes. Son las ruinas de aquel lugar seguro de la infancia. Recuerdo que una vez me levanté de madrugada y tú estabas allí en la oscuridad, sentada en la cocina igual que una gaviota en una grieta de la roca durante el temporal. Veo tan sólo una luz tenue: la casa que, a pesar de no existir, me ha hecho sentir menos desdichado. Hasta que ya el peligro se haya perdido por el horizonte.
LA PART MÉS FOSCA DEL CAMÍ He baixat al jardí de matinada, i, com puntes de llança, les estrelles marcaven el setge llunyà, exacte, de l'oblit. Quan he sortit al fred dels arbres, una guineu, en veure'm, s'ha aturat damunt la gespa ombrívola. Tots dos immòbils, per uns instants ens hem estat mirant i després, sense pressa, se n'ha anat cap a la part més fosca del camí. He vist en els seus ulls el misteri dels meus i penso que també alguna vegada he entrat creuant la gespa una nit en un altre jardí on he sorprès amb la meva mirada uns altres ulls. Alguna cosa es busca. Pel que en sé, només la dignitat. La de la vida mentre se'n va anant cap a la part més fosca del camí. LA PARTE MÁS OSCURA DEL CAMINO He bajado al jardín de madrugada. Como puntas de lanza, las estrellas marcaban el asedio lejano y exacto del olvido. Justo al salir al frío de los árboles, un zorro, al verme, se ha quedado inmóvil en el césped umbrío. Tras mirarnos durante unos instantes, ha desaparecido, sin prisas, al tomar la parte más oscura del camino. En sus ojos he visto el misterio de los míos y he pensado que a veces yo también entré y crucé en otro jardín el césped una noche, sorprendiendo a otra mirada con mis ojos. Algo se busca. Por lo que yo sé, sólo la dignidad. La de la vida mientras se va yendo hacia lo más oscuro del camino.
FRAGMENTS Des de quin lloc obscur a dintre meu dues garses s'envolen en silenci? Érem joves, anàvem en un cotxe i, en sortir d'un revolt, les vàrem veure allí, damunt l'asfalt, picotejant amb fúria un gos mort. Just a l'últim instant i sense pressa, van alçar el vol obrint els elegants plomatges blancs i negres. No vam dir res -tu estaves conduint i vas fer un gest de repugnància. No ho he oblidat mai més. Si et miro, encara al fons dels ulls, amb lentitud, dues garses s'envolen en silenci. Estimo el que ens queda: aquest vol nupcial i la carronya. FRAGMENTOS ¿En qué oscuro lugar dentro de mí levantan en silencio su vuelo dos urracas? Íbamos en un coche, éramos jóvenes. y al salir de una curva, allí estaban, sobre el asfalto, picoteando con furia a un perro muerto. En el último instante y sin prisas, echaron a volar con su elegante plumaje blanco y negro. Ninguno de los dos dijimos nada, y tú, que conducías, hiciste un gesto de asco. Nunca lo he olvidado. Si te miro, todavía al fondo de tus ojos, dos urracas levantan, con lentitud, el vuelo. Amo lo que nos queda: este vuelo nupcial y la carroña.
QUINA MENA DE VIDES És una tassa gran, de porcellana anglesa amb un gravat bucòlic que roman a una lleixa de la cuina. Cada dia el meu pare hi esmorzava: un objecte del qual només en sé que ve dels últims dies de la guerra, en plena retirada cap a França, qui sap si d'una casa saquejada. Mai no en va dir res més. Alguna cosa el va lligar per sempre a aquesta tassa: agraïment o por, culpa potser. Ja no queda ningú a qui preguntar. Hi ha unes paraules en anglès antic, que no puc traduir, en la porcellana, i els llavis del meu pare, tants matins bevent llet amb cacau, aquella resta de les sopes de pa, les molles ocres que quedaven al fons. Igual que ell ara. Quina mena de vides són les nostres que el vent se'n du com gasos verinosos? Com les cendres del cos, tot el passat cap dins un bol que no ha servit mai més. QUÉ CLASE DE VIDAS Es un tazón de porcelana inglesa con un bucólico grabado, en un aparador de la cocina. En él desayunó cada día mi padre: un objeto del cual tan sólo sé que viene de los días finales de la guerra, en plena retirada hacia Francia. Y, quizá, del saqueo de una casa. No explicó nada más. Algo lo ató para siempre a esta taza: miedo, agradecimiento, quizá culpa. No queda nadie ya a quien preguntar. Hay en la porcelana unas palabras, que no sé traducir, en un inglés antiguo, los labios de mi padre, las mañanas bebiendo leche con cacao, los restos de las sopas de pan, las ocres migas que quedaban al fondo. Como él hoy. ¿Qué vidas son las nuestras, como un gas venenoso que el viento va llevándose? Igual que con el cuerpo y sus cenizas, todo el pasado cabe en un tazón que nunca más se ha usado para nada.
UNA DONA GRAN Ha llegit totes les novel·les que parlen de parelles o de mares i filles. Novel·les d'amor, doncs. No creu ni en l'ombra de Déu, no creu en res enllà de les persones. Quan m'hi acosto amb el meu cinisme, m'escolta i s'entristeix. M'he adonat com la desitjo encara, però ella té el meu amor lluny de la passió, potser per tanta mort, per una vida plena però difícil: a vegades brutal de plenitud. No l'he entès gaire i no sé gaire el que ella ha entès de mi. Però hi ha una emparança per als dos. I tinc un privilegi: duc escrit en la mirada el seu poema. Jo no sabria escriure'n cap així. UNA MUJER MAYOR Las novelas que tratan de parejas o de madres e hijas novelas, pues, de amor las ha leído todas. No cree ni en la sombra de Dios, ni en nada más allá de las personas. Cuando, con mi cinismo, yo me acerco, me escucha y se entristece. Me doy cuenta de cómo la deseo todavía, pero ella mantiene a mi amor lejos de la pasión, quizá por tanta muerte, quizá por una vida plena pero difícil: muchas veces brutal de plenitud. La he entendido mal, tampoco sé muy bien qué es lo qué ha entendido ella de mí. Pero hay un refugio para ambos. Y tengo un privilegio: llevo escrito su poema en mis ojos. No sabría escribir ninguno como este.
GENT A LA PLATJA La dona aparca el cotxe a un carrer vora la sorra. Baixa i, a poc a poc, treu i desplega la cadira de rodes. Després, agafa el noi, l'asseu i li col·loca bé les cames. S'aparta uns quants cabells que li van a la cara, i, sentint com li oneja la faldilla, va empenyent la cadira cap al mar. Entra a la platja pels taulons de fusta, però els taulons s'aturen a uns quants metres de l'aigua. A prop, el socorrista mira el mar. La dona aixeca el noi: l'agafa per sota els braços i, d'esquena a l'aigua, camina arrossegant-lo mentre els peus van deixant dos solcs tristos en la sorra. L'ha dut fins a on arriben les onades, l'ha deixat a la sorra i torna enrere a buscar el para-sol i la cadira. Els últims metres. Sempre falten els maleïts, terribles últims metres. Són aquests els que et trencaran el cor. No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol. Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls del socorrista, ni en el mar. L'amor són aquests últims metres. La seva soledat. GENTE EN LA PLAYA La mujer ha aparcado en una calle junto a la arena. Baja del coche y, sin prisa, saca y despliega la silla de ruedas. Después, coge al muchacho, lo sienta y le coloca bien las piernas. Se aparta unos cabellos de la cara y, mientras siente como ondea su falda, va empujando la silla de ruedas hacia el mar. Entra en la playa por el pasadizo de tablas de madera que, de pronto, a unos metros del agua, se detiene. Muy cerca, el socorrista mira al mar. La mujer alza al chico: lo coge por debajo de los brazos y, de espaldas al agua, va arrastrándolo mientras los pies inertes del muchacho dejan dos surcos tristes en la arena. Lo ha llevado muy cerca de las olas y lo deja en la arena para volver atrás a recoger el parasol y la silla de ruedas. Estos últimos metros. Siempre faltan los malditos, terribles metros últimos. Estos te romperán el corazón. No hay amor en la arena. Ni en el sol. Ni tampoco en las tablas, ni en los ojos del socorrista, ni en el mar. Estos últimos metros son el amor. Su soledad.
QUAN TOT ERA SENZILL De la casa llogada a un Sant Gervasi acovardit i recelós, la guerra s'havia endut els mobles. El jardí era un solar ple d'esbarzers i ortigues però que conservava un roser. La mare sempre em deia que una rosa li perfuma les mans a qui la talla. Ara ja en queden poques amb olor. Què hem guanyat, doncs? La llibertat. La meva llibertat per una rosa com aquelles de Rilke i Juan Ramón. CUANDO TODO ERA SENCILLO De la casa alquilada en el acobardado y receloso Sant Gervasi, la guerra se llevó los muebles. El jardín era un solar de ortigas y zarzales, pero que conservaba un rosal. Mi madre me decía que una rosa perfuma las manos que la cortan. Ahora ya quedan pocas con olor. ¿Qué hemos ganado, pues? La libertad. Mi libertad por una rosa como aquellas de Rilke y Juan Ramón.
CANÇÓ AGRAÏDA Mai no he sentit la mena d'entusiasme de Maiacovski o Whitman. Per sentir-lo cal disparar esperances al demà. No m'enlluerna Ítaca. Dubto que cap viatge pugui ser res que el viatger no sigui abans de començar-lo. Per això duc la Ilíada al cor, i no tant l'Odissea. He estat un home pràctic. Brusc, fidel, solitari. Agraït. CANCIÓN AGRADECIDA Nunca sentí la clase de entusiasmo de Maiacovski o Whitman. Para sentirlo hay que disparar esperanza al mañana. No me deslumbra Ítaca. Dudo que viaje alguno pueda ser nunca nada que el viajero no sea ya antes de partir. Por eso llevo la Ilíada en el corazón, no tanto la Odisea. He sido un hombre práctico. Brusco, fiel, solitario. Agradecido.


 

Cabecera

Portada

Índice